Davant la proximitat del 9-N, el caràcter obert de l’escenari i la confusió generada pel tacticisme dels partits «nacionalistes» sobre l’abans i el després del 9-N, així com sobre la pròpia data, és decisiu que l’Esquerra Independentista actuï en una sola direcció sobre la base d’una anàlisi que ens permeti incidir en la realitat a curt termini i mantenir, alhora, una línia estratègica de llarg termini. Els objectius estratègics de l’Esquerra Independentista són la independència i el socialisme pels Països Catalans i pensem que qualsevol valoració sobre el procés sobiranista i el 9-N cal fer-la des d’aquest punt de vista i en funció del paper que aquests factors juguen en el nostre projecte global.
Creiem que hi ha uns punts previs a tenir en compte per a poder fer un anàlisi que no estigui interferit per apreciacions subjectives o immediatistes:

• El procés sobiranista es dóna en una part del país i no pot ni substituir ni obstaculitzar el procés de construcció nacional dels Països Catalans
• La independència del Principat en sí no és l’objectiu del programa polític de l’Esquerra Independentista.
• Les valoracions sobre la conveniència o inconveniència de la independència del Principat en relació a aquests objectius estratègics no són pertinents perquè finalment el protagonisme i la decisió recauen sobre el poble i en cap cas és tasca de l’Esquerra Independentista obstaculitzar la materialització de la voluntat popular.

És important, també, fer una correcta caracterització del procés sobiranista per no perdre de vista el paper que juga en el procés d’alliberament nacional dels Països Catalans. Al nostre entendre, hi ha els següents elements a tenir en compte:

• L’objectiu del govern de CiU no és l’autodeterminació del Principat, sinó canalitzar la mobilització social independentista cap a una negociació amb l’Estat espanyol. Probablement, CiU no sigui l’únic actor que es conformaria amb una solució autonomista.
• Si CiU no ha desobeït ja per convocar la consulta des de la institució, no ho farà per proclamar la independència. Sense desobediència no hi ha independència i per realitzar aquest gest de ruptura cal trencar vincles amb la burgesia principatina i el seu fetitxisme de les lleis, l’ordre i la seguretat jurídica.
• No existeix un «procés legal». Perquè un procés d’autodeterminació fos legal ens hauríem de treure prèviament de sobre la pròpia ocupació espanyola. Un procés legal és la negació del procés.
• El conflicte nacional és un conflicte entre el poble i l’Estat. Si es nega a desobeir, la Generalitat es posa de banda de l’Estat.
• Com a estructura burgesa d’Estat, la Generalitat no és la representació del poble de Catalunya sinó dels interessos de les classes dominants del Principat.

El govern autonòmic pretén descafeïnar la consulta per desactivar-la com a mandat democràtic al propi govern i poder seguir utilitzant la capacitat de mobilització de l’independentisme com a arma llancívola en el seu pols amb l’Estat.
La qüestió no és si la consulta que el govern proposa pel 9-N és tècnicament semblant a la que va prometre; la qüestió creiem que és:

• Que la pregunta està expressament dissenyada per deixar la porta oberta a una reformulació del pacte amb l’estat, que és precisament la negació de l’exercici del dret d’autodeterminació.
• Que la consulta del 9-N no pot substituir en cap cas un referèndum d’autodeterminació.
• Que el govern va prometre que organitzaria una consulta i no ha preparat les passes tècnico-administratives necessàries per a fer-ho. La consulta del 9-N és, per tant, una prova de l’incompliment de les seves promeses.
• Que les rebaixes que l’actual proposta implica en relació a la que ha demanat el poble al carrer, més enllà de la valoració de la seva rellevància tècnica, es deuen a la voluntat d’evitar el xoc de sobiranies amb l’Estat espanyol.

Aquesta darrera qüestió creiem que no té, com alguns voldrien, un valor purament simbòlic:

• A llarg termini un plantejament així posa el procés en una via morta i es limita a postposar la rendició, ja que no hi haurà independència sense desobediència, és a dir, sense ruptura.
• A curt termini, aquest plantejament implica que si l’Estat impugna també aquest model de consulta, que és una opció molt i molt possible, no hi hauria cap tipus de consulta.

Davant d’aquesta eventualitat, el Govern està intentant canalitzar les energies reivindicatives populars cap a un escenari d’«eleccions plebiscitàries». Aquest escenari creiem que és inacceptable perquè:

• Unes eleccions al Parlament de Catalunya no poden ser en cap cas plebiscitàries. S’hi voten molts altres aspectes de la gestió autonòmica.
• No hi ha cap garantia del compliment de les promeses electorals com demostra la història del sistema parlamentari català
• L’única sortida en clau d’autodeterminació que podrien tenir unes eleccions d’aquest tipus seria una Declaració Unilateral d’Independència. Unes elits polítiques incapaces de convocar una consulta «il·legal» són encara més incapaces de fer una declaració així.

Els fets creiem que demostren, per tant, que:

• L’únic agent actiu per l’autodeterminació es troba en el poble i que CiU no és en cap cas un aliat en la materialització d’aquesta reivindicació.
• Si l’actual full de ruta cap a la independència del Principat entra en una via morta,  haurem d’estar preparats per posar damunt la taula una estratègia d’alliberament nacional pels Països Catalans a llarg termini, en la qual un referèndum és només un capítol o un instrument, però no l’objectiu estratègic.
• Aquesta estratègia ha de ser capaç d’aplegar els moviments populars al voltant d’un programa d’Unitat Popular que inclogui la independència dels Països Catalans com una de les seves reivindicacions bàsiques.
• De l’experiència d’aquests darrers dos anys caldrà analitzar sobretot el resultat de l’aposta de l’independentisme al voltant del treball polític interclassista (referencialitat de l”ANC) i de la territorialitat (independència per fases). Al nostre entendre, hi ha hagut una incapacitat per a transformar aquests «sacrificis» ideològics en acumulació de força cap al projecte estratègic de l’esquerra independentista.
• Si la direcció política del procés per part de les elits del Principat és incapaç de materialitzar qualsevol ruptura amb Espanya, haurà quedat demostrat un cop més que un procés popular com el que ha defensat històricament l’Esquerra Independentista és l’únic possible.
• El procés popular que proposem és, a més, l’únic que, en passar per sobre de les lleis espanyoles, passa per sobre també de les fronteres espanyoles (entre comunitats i entre estats) i és part, per tant, del necessari procés de construcció nacional.
• Aquesta estratègia d’alliberament nacional ha de ser vàlida per a tot el territori dels Països Catalans i passa necessàriament per la desobediència i la ruptura. Tan en la conjuntura de curt termini (el propi 9-N) com en escenaris posteriors, l’Esquerra Independentista s’ha dotat d’un instrument (Independència per Canviar-ho tot) i d’una campanya (Desobeïm) que han suposat un primer intent de bastir un moviment autònom de les classes populars per a intervenir en l’onada mobilitzadora independentista. Aquest model creiem que ha de ser reforçat per tot el moviment si no es vol caure en el simple seguidisme del full de ruta de les classes dirigents.

Quines característiques ha de tenir aquest procés popular cap a la independència?

• La socialització del programa de la Unitat Popular
• La construcció del subjecte revolucionari que ha de materialitzar aquest programa
• La creació d’estructures d’abast nacional que constitueixin una alternativa a les estructures institucionals existents
• La creació d’organitzacions sectorials d’abast nacional en tots els àmbits
• La socialització d’una estratègia concreta adreçada a l”enderrocament de l”Estat

De la crítica necessària a l’actual procés institucional no n’hem de deduir que no cal esperar res de l’actual escenari polític. Al contrari, és ple d’oportunitats perquè:

• Posa en qüestió el marc polític imposat amb els pactes de la Transició.
• Atorga als actors principals (l’Estat i la Generalitat) un marge de maniobra molt limitat i per tant un gran risc de cometre errors.
• Dóna als sectors populars un protagonisme i una capacitat d’intervenció, pressió i desestabilització sense precedents des de la Transició.

Per tot això:

• De cara a l’escenari concret del 9-N, cal promoure l’únic escenari que pot tancar o dificultar el desplegament d’un nou pacte entre Estat i Generalitat, és a dir, una participació massiva en la consulta del 9-N en forma de vots a favor de la independència .
• De cara als escenaris posteriors cal promoure la mobilització massiva a favor de la independència dels Països Catalans en forma de lluita al carrer.

Perquè aquests factors acabin donant els seus fruits en el camí cap a l’alliberament nacional i social dels Països Catalans, creiem que cal que el poble actuï autònomament de la burgesia i els seus partits des d’estructures de classe (és a dir, no transversals). Amb aquesta estratègia autònoma de les classes populars es pot aconseguir, a mitjà termini, convertir la reivindicació popular, l’experiència popular de la traïció dels líders i la indignació acumulada, en un procés autèntic d’autodeterminació per sobre de les lleis espanyoles i de les fronteres (entre estats o entre autonomies) establertes per aquestes.
Aquest procés és tan difícil com sempre ho ha sigut. No hi ha dreceres en el camí cap a la independència i pensem fermament que l’Esquerra Independentista no es pot deixar desorientar pels discursos que promouen un procés d’independència indolora i interclassista, de la mà de les mateixes elits que han dirigit durant dècades l’autonomisme. Un procés que, plantejat en la seva versió legalista, és impossible de materialitzar. El procés popular cap a la independència és un camí difícil, però creiem que és l’únic camí possible cap a la independència dels Països Catalans i la construcció d’una societat socialista i feminista, objectius polítics del nostre moviment.