En un context de crisi, la classe treballadora sempre és la que en surt més mal parada a tots els nivells. Ja sigui als Països Catalans, com a la resta de l’Estat, s’ha esdevingut una passada de ribot que ha propiciat desnonaments, suïcidis, gent al llindar de la pobresa, pobres i morts per malaltia, entre d’altres.
Diferents col·lectius i plataformes han anat sorgint per actuar en defensa dels drets socials. Algunes, com la PAH, han obtingut un important ressò mediàtic. D’altres, ja sigui perquè han aparegut més tard o perquè a priori tenen incidència sobre menys persones, resten en un cert desconeixement fins i tot entre sectors amb molta consciència social. Aquest és el cas de la PAICAM, la Plataforma d’Afectades per l’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques).
L’ICAM avalua les patologies que les obliguen a estar de baixa més temps del que és habitual segons la malaltia diagnosticada, i les sol·licituds d’incapacitat laboral temporal, parcial, total o absoluta. En aquests darrers anys hi ha hagut una restricció de resolucions d’incapacitats o d’allargament de baixes laborals, motivada per qüestions pressupostàries i no per qüestions de salut.
Les afectades són especialment dones treballadores. Això posa de relleu la invisibilitat dins el propi sistema sanitari de determinades malalties que afecten específicament a les dones -molt sovint ridiculitzades-, i l’existència de patologies vinculades a treballs totalment feminitzats, que no estan recollides en la mateixa mesura en que ho poden estar les vinculades a treballs eminentment masculins.
La situació: dones malaltes -en molts casos amb símptomes greus- obligades a treballar perquè se’ls ha donat l’alta o se’ls ha denegat la incapacitat. Les pacients arriben a l’ICAM amb una pila d’informes de facultatius del propi sistema públic (MAPs, especialistes i/o caps d’unitats de centres de la Seguretat Social), per tal de poder avalar objectivament les seves situacions en el àmbit de la seva salut. Sovint l’ICAM per avaluar aquestes pacients, fa cas omís dels seus col·legues que han emès aquests informes. Per a rebatre’ls, envien les malaltes a fer-se unes segones proves a determinats centres privats.
Des dels col·lectius de malaltes, sindicats i juristes s’ha constatat que a l’ICAM s’esdevenen situacions d’ètica i professionalitat molt dubtosa. Un ball de xifres que, a més altes i menys invalideses atorgades, més guanys per a l’organisme. La partida pressupostària anual que l’ICAM rep de l’INSS, és de 60 milions d’euros, mentre que el cost de despesa que consta és de 12 milions d’euros.
La PAICAM va néixer al Principat el gener 2016. Aquest nou moviment comença amb la lluita d’una dona, la Naty López Gama, que a mitjan d’octubre de 2015 es declarà en rebel·lia contra l’alta mèdica de l’ICAM. La Naty pateix una malaltia crònica greu amb risc de mort que la inhabilita per treballar al mercat laboral. Malgrat tots els informes mèdics que així ho certifiquen, el tribunal mèdic assegura que és apta per treballar. La Naty decideix lluitar i planta una tenda a la porta de l’ICAM amb una pancarta que diu “ICAM, em deixeu a la indigència”. És a partir d’aquest cas que s’organitza la PAICAM i mica en mica va estenent la seva lluita amb nous casos. Una xarxa de suport mutu entre dones treballadores per a donar veu a les invisibilitzades i plantar cara als aspectes més perversos del sistema.

«Dones malaltes obligades a treballar perquè se’ls ha donat l’alta o se’ls ha denegat la incapacitat»

Les lliçons de la PAICAM
De la rebel·lia individual a la rebel·lió organitzada (primera lliçó). La lluita la començà una persona sola contra la PAICAM. De manera immediata, el moviment popular de Vila de Gràcia i Vallcarca, barri on està ubicat l’ICAM, així com l’esquerra independentista, la CGT i el moviment 15M, van cridar a la mobilització diària en suport a la lluita de la companya. Tres mesos després, malgrat totes les dificultats, naixia la PAICAM. La Naty era només la punta de l’iceberg de la necessitat de la classe treballadora i, més específicament, de les dones de la nostra classe a manifestar el rebuig a la despossessió a la que el sistema capitalista patriarcal ens té sotmeses.
En només tres mesos d’una gran intensitat i d’un alt grau de militància (segona lliçó) la rebel·lia “espontània” d’una dona treballadora es va convertir en rebel·lió organitzada. Van passar del ‘no hi ha res a fer’ a crear una plataforma de lluita amb un Manifest que les definia com un moviment no jeràrquic, autogestionat, anticapitalista i antipatriarcal, basat en l’empatia radical i el suport mutu de qui pateix despossessió i exclusió social de part del sistema imperant. Ens uneix la pertinença a la classe treballadora, específicament a les dones, la lluita contra l’ICAM i les altes mèdiques injustificades, i el maltractament a les persones malaltes (tercera lliçó).
La PAICAM creix i, a més, crea valors. En només set mesos, la PAICAM ha crescut exponencialment. De la centralitat barcelonina, s’ha estès al Vallès, Garraf-Baix Penedès, Maresme, Lleida i properament Tarragona. L’extensió de la lluita arreu el territori dels PPCC (quarta lliçó), és la condició necessària per lluitar contra les institucions autonòmiques i estatals que no respecten, ni està en el seu ADN, els drets de la classe treballadora. Al Principat l’ICAM i a la resta dels Països Catalans l’INSS responen a la lògica del bloc dominant: garantir l’explotació i l’opressió de la classe, afavorir el negoci de les Mútues i la Patronal reduint les baixes mèdiques a costa de la nostra salut, llençar-nos a les escombraries quan no podem ser “productives” pel capitalisme patriarcal. No és crisi, és capitalisme, i cal denunciar-ho com un sistema de violència d’estat o institucional, de classe i de gènere (cinquena lliçó).
A la recerca d’espais de confluència. (sisena lliçó). Nosaltres soles, no podem. La PAICAM ha crescut com a moviment en el suport mutu i l’empatia radical, però com tots els moviments, pren la seva força de la inserció en un ecosistema d’activisme social.
Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.