Reformar l’Estat de les Autonomies no és el camí

L’estat de les autonomies, segellat en el pacte de règim l’any 1978, i en la sacrosanta Constitució Espanyola ens ha deixat un panorama devastat en clau socioeconòmica per les classes populars Valencianes. Una economia absolutament terciaritzada, que viu exclusivament de monocultiu turístic en molts territoris, que ha desmantellat el teixit industrial i que fa malviure als agricultors. Des del Lermisme, i la recerca de competitivitat industrial abaratint els costos salarials de les treballadores, la integració a la UE i el posterior boom especulatiu dirigit per Zaplana- i posterior governs del PP- les valencianes hem produït i generat riquesa dins dels estàndards de les zones riques i així hem contribuït a l’estat autonòmic aportant 1.416 milions més del que rebem. Seguint aquesta referència, contribuïm cada any amb l’1,48 % del nostre PIB en favor de la resta d’autonomies, incloses les que són més riques que nosaltres. En canvi hem vist com la depauperació, la reducció de salaris, la concertació i privatització de serveis púbics ens situa dins dels estàndards socials de les zones pobres, a 12 punts de la mitjana en renda per càpita.

40 anys d’autonomisme, de gregarisme al projecte nacionalista espanyol, i de capitalisme patriarcal administrat indistintament, amb matisos això sí, pel primer PSPV (o el PSOE directament), pel PP, i pel continuisme tripartit actual ens ha deixat 1.000.400 persones per baix del llindar de risc de pobresa al País Valencià, 20’5% de la població. La pobresa és en 2017 una realitat letal per les valencianes: el col·lectiu més afectat per la pobresa és el de les aturades, sis de cada deu són pobres; i creix del 30% al 40% el fenomen de la pobresa assalariada, quatre de cada deu treballadores amb contractes temporals són pobres. I unes xifres d’atur en un encara elevadíssim 18’7%, on continuen sent les dones qui concentren les nivells més elevats de desocupació (un 21’7%).

Tot i que des de 2016 s’han creat llocs de treball, sobretot de treball temporal -més de la meitat del creixement de l’ocupació de les dones és temporal, 19% entre els homes-. A això s’afegeix la dedicació a temps parcial, que encara que és majoritària en termes globals, afecta també en major mesura a les dones: els contractes a temps parcial de les dones en l’últim any multipliquen en un 2,4 als dels homes. El fet de que el treball que es crea és temporal i precari ha fet caure els salaris, la caiguda en termes generals del poder adquisitiu dels salaris és del 9% i creixent la diferència salarial entre homes i dones, que arriba a un 25%. D’aquesta manera, mentre que els valencians cobren de mitjana 23.900€ anuals, les valencianes no arriben a 17.800€.

A aquesta situació s’ha d’afegir la concertació i privatització de serveis púbics bàsics com l’educació i la sanitat. Així l’aposta per l’educació concertada els últims 40 anys ha generat un sistema d’educació privat, paral·lel, classista i religiós finançat per fons públics i que ens deixa les xifres de fracàs escolar més elevades de l’estat, sols superades per Ceuta, ja que el 37% de l’alumnat de Secundaria no assoleix el graduat. I en el mateix sentit en termes d’accés a la sanitat pública, el País Valencià ha resultat pioner en la fórmula d’hospitals de gestió privada finançats amb recursos públics, “Model Alzira” de concessions privades hospitalàries pagades i repagades amb recursos públics i que compta amb 4 hospitals més que el de La Ribera: Torrevella, Dènia, Elx i Manisses. I que ha suposat una degradació de la qualitat assistencial que rebem, problemes crònics de llistes d’espera per les visites a l’especialista i per les intervencions quirúrgiques, precarització de les condicions laborals de les treballadores i els treballadors per aconseguir el màxim benefici i clarament d’accés desigual a la sanitat per a les classes populars ja que aquests hospitals passen per davant als pacients de pagament administrant un dret a l’accés a la sanitat pública que depèn dels diners que portes a la butxaca.
Hem de destacar que no totes hem perdut, mentre la classe treballadora i les classes populars ens hem empobrit les grans empreses i els seus accionistes s’ha enriquit. Si hi ha una empresa de matriu valenciana que pot servir d’exemple de com ha augmentat els seus beneficis a costa d’empitjorar les condicions dels seues treballadors i treballadores, eixa és Mercadona, que durant l’any 2015 ha incrementat la seua facturació un 3%, fins als 20.831 milions d’euros, mentre que els seus guanys nets han millorat un 12%, fins als 611 milions d’euros.
Per últim cal tenir en compte que l’autonomia valenciana és la més endeutada de l’estat espanyol, ja que tot i que en termes absoluts és Catalunya amb 72.274 milions, el País Valencià amb els 41.935 milions, té el major nivell d’endeutament de la seua administració autonòmica sobre el PIB, el 41,3 %. Només en interessos el País Valencià haurà de pagar 306 milions d’euros aquest any pels préstecs del FLA. Cal reconèixer que el País Valencià està intervingut i que els pedaços i les molles no solucionaran aquesta situació.
I així és com les valencianes hem produït i generat riquesa dins dels estàndards de les zones riques i així hem contribuït a l’estat autonòmic i com l’estat autonòmic ens ha aportat pobresa, pobresa assalariada, reducció de salaris, la concertació i privatització de serveis púbics.
Les autonomies i el consens del règim del 78
Vist l’anterior podem certificar que les autonomies, s’han demostrat eines inútils per exercir sobirania econòmica i han servit per facilitar l’espoli fiscal al País Valencià i la resta dels Països Catalans, però sobretot i també han servit per traslladar els dogmes del capitalisme patriarcal en la seua versió més crua. D’un forma comparable, els governs autonòmics del Principat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears han utilitzant els efectes de la crisi del capitalisme i el deute acumulat per un finançament autonòmic totalment injust per aplicar programes de govern neoliberals, que com hem vist han tingut un impacte nefast sobre les condicions materials de vida de les classes populars i sobre els serveis públics.

La gestió més ètica del tripartit dins dels límits de l’autonomia i que basa les seues reivindicacions en la millora de finançament no ens enganyem no té marge per a transformar realment aquesta situació, per falta de voluntat i de programa i sobretot perquè a tot estirar només estan podent gestionar una mica millor les engrunes i pal·liar lleugerament la misèria.

Perquè els problemes de fons de la societat valenciana no són fruit de 22 anys de govern del PP sinó de 40 anys d’estat espanyol postfranquista i d’integració a la Unió Europea. En aquest sentit entenem que:

• L’autonomia no és un espai de sobirania política sinó una descentralització de l’estat sense cap tipus de poder de decisió real sobre els aspectes fonamentals de la vida econòmica, social o cultural.

• L’estat espanyol i la Unió Europea no són instruments de protecció de les classes populars contra la dinàmica global del capitalisme patriarcal, sinó que són instruments d’aquest capitalisme patriarcal per a imposar els marcs legals i repressius necessaris per al seu desenvolupament en contra dels interessos de les classes populars.

• Les institucions autonòmiques no han sigut espais de participació democràtica amb capacitat real de decisió, sinó uns espais de gestió en clau liberal de les directrius d’institucions no escollides directament per la població.

L’autonomisme al País Valencià ha apuntalat projecte nacionalista espanyol primer perquè s’ha exercit un autogovern mesell, subordinat i acomplexat que s’ha dedicat a ser el circ de Madrid en forma de grans esdeveniments Gran Premi de Fòrmula 1, America’s Cup o la visita del Papa i també el seu ressort terciaritzant l’economia i apostant pel monocultiu turístic. Segon, perquè s’ha dedicat a anorrear tot el que no fos identitat espanyola via fragmentació, la ridiculització i la mort de l’idioma, per la desestructuració política del País Valencià i l’aposta per les adhesions provincials diferenciades i per l’acció política d’uniformització espanyola que va des de les polítiques de castellanització, la desaparició del RTVV, l’obstrucció institucional de la premsa en valencià, etc, i que encara ara, per timidesa, per acomplexament i per continuisme s’expressa en la visió de les valencianes subordinades a l’estat ens continua diluint els en una massa acrítica i absolutament vençuda d’espanyoles de segona.

Què vol dir la demanda sobre un millor finançament autonòmic?
“Els ciutadans i les ciutadanes de la Comunitat Valenciana hem sigut lleials a les institucions d’Espanya i solidaris amb la resta de comunitats autònomes. De fet, en les nostres etapes de prosperitat econòmica hem sigut motor de progrés per a aquestes”. Així comença el manifest per reclamar un millor finançament autonòmic, que acaba amb les següents reclamacions: “Exigim que aquest 11% d’Espanya obtinga un finançament que permeta que els seus malalts, escolars, universitaris, dependents, parats i xicotets i mitjans empresaris, siguen considerats igual que els de la resta del país. Ambicionem una Comunitat Valenciana forta i potent en una Espanya que atenga les singularitats de cada territori i garantisca la igualtat entre els seus ciutadans.” Una reclamació a la que s’ha afegit el Partit Popular, així ho explicitava aquesta mateixa setmana el seu portaveu Pablo Casado.
I és que en aquest context des del PSPV, Compromís, Podemos fins al PP i en general, quasi tot l’espectre polític valencià aposten per un pacte de millora de finançament amb l’Estat que suposadament millorarà les condicions de vida de les valencianes, dignificarà els serveis públics i ajudarà també als empresaris. Des d’Endavant OSAN entenem que l’aposta del tripartit i l’aliança amb el PP per un millor finançament autonòmic és pa per a avui i gana per demà perquè:

• Reclamar un finançament conseqüent amb el que aportem i el deute històric que l’estat té amb les valencianes és de mínims. És obvi que el País Valencià està infrafinançat en clau autonòmica i que aquest dèficit de finançament augmenta i fa que la dependència del FLA també augmente. Això suposa, per exemple, que els i les valencianes rebem 1.000 milions d’euros menys a l’any que la resta de comunitats, o que el deute històric assoleix ja els 13.500 milions d’euros. Aquesta situació posa en perill el desenvolupament econòmic i social al País Valencià, així com l’assoliment dels nivells bàsics de benestar, i no estem parlant d’una manera metafòrica. És per això que això no ha de significar cap pacte que refrendi aquest sistema autonòmic de finançament que fa que qui mana de la caixa seguisca manant i decidint què vol donar. Aquest recursos ens pertoquen i han de ser l’exemple de la necessitat de superar aquest sistema autonòmic.
• Un pacte per augmentar uns pocs recursos econòmics no modificarà el fet que el sistema de finançament autonòmic, i sobretot, que el sistema de les autonomies és injust per ell mateix i mer administrador de pobresa, precarietat i privatitzacions per les classes populars.
• Té l’objectiu de renovar plenament l’encaix del País Valencià en l’Espanya recentralitzadora de les autonomies i entrant a jugar a aquest joc de redistribució de poder a l’Estat. Perquè cal recordar que si l’autonomisme principatí ha acabat transformant-se en un nou sobiranisme, no ha estat per voluntat pròpia sinó perquè ha estat expulsat de l’esquema de repartiment de poder estatal en plena crisi econòmica. En el nou redisseny de l’estat el poder autonòmic restarà més subordinat encara tant a l’estat com a les polítiques europees i del gran capital que no pas en l’etapa anterior.
• Suposarà continuisme i servirà per reforçar el model econòmic valencià terciaritzat, que viu exclusivament de monocultiu turístic en molts territoris, que ha desmantellat el teixit industrial i que fa malviure als agricultors.
• Un millor finançament autonòmic per garantir la unitat d’Espanya, o el que és el mateix, millorar el finançament de l’autonomia per poder actualitzar el projecte del nacionalisme espanyol ens subordina com a poble i en cap cas per acabarà amb la situació de pobresa i de precarietat que patim les classes populars ja que el que precisament reforça és el sistema econòmic que ens ha situat on estem.

Tot i que és cert que disposar de més recursos econòmics podria millorar les prestacions públiques i els serveis públics la sobirania del País Valencià no es guanya en una nova reforma constitucional o en un nou encaix del País Valencià en el projecte espanyol, ni tampoc aconseguint un «poder valencià» a Madrid. No es tracta doncs d’una millora del finançament autonòmic o d’una major transferència de competències. Això és pidolar les engrunes i gestionar la misèria. Eixe camí ja s’ha recorregut i ens porta igualment al penya-segat.
Per la plena sobirania econòmica dels Països Catalans
La situació actual fa més necessària que mai la construcció d’una alternativa política que aposte clarament per l’exercici del dret d’autodeterminació i per a la superació del capitalisme patriarcal a partir de la recuperació de la sobirania econòmica.
Sense la construcció d’aquesta alternativa política, la resposta valenciana a la crisi d’estat que ha obert el procés d’autodeterminació al Principat serà la que ens han dissenyat Puig i Oltra: substituir el paper de CiU a Madrid presentant la societat valenciana com a lleials espanyols que són de fiar. Com diu el manifest per un model de finançament autonòmic més just: “Els ciutadans i les ciutadanes de la Comunitat Valenciana hem sigut lleials a les institucions d’Espanya i solidaris amb la resta de comunitats autònomes. De fet, en les nostres etapes de prosperitat econòmica hem sigut motor de progrés per a aquestes”.
Necessitem aquesta alternativa política centre l’eix del debat en escenaris que qüestionen l’arrel del problema: el sistema de les autonomies, la pertinença a l’estat espanyol i a la Unió Europea. I que aprofite els escenaris d’escletxa, de trencament de costures del règim del 78 i d’involució de drets i llibertats col·lectives per posar sobre la taula la necessitat d’assolir la plena sobirania com a mitjà per garantir-nos unes condicions de vida dignes.
El paper d’Endavant i de l’esquerra independentista és clau per a la construcció d’aquesta alternativa política. La campanya Sobiranies, Drets i Autodeterminació, iniciada per Endavant el passat abril, assenyala aquells elements clau sobre els que ha de pivotar un programa polític que puga plantar cara al neoautonomisme de PSPV i Compromís i sacsejar l’actual debat polític en què el PP es troba perfectament còmode.
Ara mateix, un sector significatiu de la societat valenciana percep que l’actual arquitectura institucional -espanyola i europea- és un sostre massa baix per a l’objectiu de plenitud nacional i benestar social. Aquesta consciència, però, de moment dóna suport de forma majoritària a l’estratègia de gestionar les engrunes possibles sota aquest sostre. La nostra tasca com a moviment polític ha de ser plantejar una estratègia alternativa que passe per la superació d’aquest sostre. I aquesta superació només és possible a través de la conquesta de sobiranies i drets en el marc d’un procés d’autodeterminació. És a dir, de la construcció d’una República independent dels Països Catalans i d’una societat socialista i feminista.