Davant la discussió al Congrés espanyol sobre la cessió temporal a la Generalitat de Catalunya de la competència per a convocar referèndums, des d’Endavant-OSAN volem fer les següents reflexions:

• L’estat espanyol ha tornat a demostrar, una vegada més, allò que només l’esquerra independentista ha estat dient des de l’any 1978: que és un estat antidemocràtic i una presó de pobles.
• La maniobra política del parlament del Principat ha estat una maniobra pròpia del vell autonomisme. Més enllà de l’èpica amb què s’ha volgut envoltar des d’alguns mitjans de comunicació, la jugada era de molt curta volada i pròpia d’uns representants polítics que no s’han cregut el significat que té la declaració de sobirania que ells mateixos van aprovar. Cal recordar que la proposta del parlament del Principat al Congrés era la convocatòria d’una consulta no vinculant el resultat de la qual després s’havia de materialitzar a través del procediment de reforma de la Constitució.
• Avui ha quedat tancada qualsevol porta a l’exercici del dret d’autodeterminació dins les regles de joc del sistema. Punt i final. Ara, la pregunta pertinent és: Està disposat el poder polític al Principat a desobeir aquestes regles del joc per materialitzar la voluntat popular, sí o no? Només hi ha dues sortides: el referèndum unilateral o la negociació d’un nou pacte amb l’estat.
• Cal rebutjar qualsevol escenari-trampa que es vulgui vendre com la materialització dels efectes d’un referèndum però sense aquest referèndum. Cal posar llum a la lletra petita de totes les jugades polítiques que ens estan insinuant. Les eleccions plebiscitàries són, segons els seus propis propagandistes, per a constituir un govern fort que pugui afrontar una negociació amb Madrid. Quina negociació es vol afrontar amb Madrid? No ho van ser, de plebiscitàries, les eleccions del 25N, on va guanyar una majoria a favor d’un referèndum? Si no hi ha hagut coratge polític per a desobeir i materialitzar el referèndum, què pot fer pensar que sí que hi serà per a fer una declaració parlamentària independentista?

 
Des del convenciment que les elits polítiques i econòmiques del Principat o no volen o seran incapaces de materialitzar la ruptura amb l’estat, cal que l’esquerra independentista actuï amb determinació política en aquesta tardor calenta que se’ns albira:

• L’única via possible és la convocatòria d’un referèndum desobeint qualsevol prohibició de l’estat. Cal negar-se en rodó a avalar qualsevol operació política substitutòria d’aquest referèndum i denunciar-la com un escenari que ens aboca a un carreró sense sortida. És a dir, a un nou pacte amb l’estat.
• Cal abandonar des d’ara qualsevol tàctica seguidista del joc de CiU. Només des de l’autonomia del moviment popular serà possible materialitzar el referèndum. Només posant fora de joc l’antic sistema de partits serà possible el canvi.
• Cal articular políticament aquest pol rupturista sota un programa d’independència per canviar-ho tot. Un programa que garanteixi la recuperació de la sobirania política però també econòmica, que suposi unes bases polítiques d’una nova república on els drets de les classes populars siguin l’eix central de la seva raó de ser, que obri les portes al desplegament del poder popular com a veritable garant de la democràcia efectiva. Només amb esperances reals de canvi podrem mantenir alta la bandera de la independència.
• Cal articular des d’ara l’espai nacional de Països Catalans a nivell polític i social. Un espai que roman invisibilitzat quan es juga en el camp de la legalitat espanyola i autonòmica, però que rebrota amb tota la seva força quan es juga en el camp de la legitimitat social. Enterrada la via legalista, és l’hora de generar una dinàmica nacional de protesta, mobilització i construcció d’una nova legitimitat política. Només mobilitzant les forces a nivell nacional serà possible forçar la ruptura.

 
Si la voluntat majoritària de ruptura es converteix en estratègia de ruptura, el règim de 1978 té els dies comptats. Per contra, si continuem delegant el canvi de règim a aquells que han gestionat l’antic règim i volen gestionar-ne el nou, estarem permetent que res no canviï i que els sistema muti sobre les mateixes bases corruptes i antidemocràtiques que l’han portat a la crisi.
 
Per uns Països Catalans independents i socialistes!
La lluita és l’únic camí!
 

Països Catalans, 8 d’abril de 2014

 
 

Comunicat conjunt de les organitzacions de l’esquerra independentista (Arran, SEPC, MDT, Alerta Solidària, CUP i Endavant) L’esquerra independentista davant l’immobilisme del Congrés espanyol Davant la negativa del Congrés dels diputats Espanyol al traspàs de Competències a la Generalitat per tal de realitzar la consulta sobiranista del 9 de novembre, l’Esquerra Independentista volem expressar, un cop més i amb més èmfasi que mai, la nostra ferma voluntat i compromís amb el poble català per tal de decidir sobre el futur d’una part del nostre territori. Entenem que aquesta primera negativa de l’Estat Espanyol a que una part del poble català exerceixi el seu dret a vot obre les portes cap al camí que sempre hem defensat des del nostre moviment: un camí marcat per la desobediència com a única via per assolir els drets nacionals, socials i de gènere per al conjunt de les classes populars, no només de la Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó de tots els Països Catalans. La negativa del Congrés ens reafirma en la nostra posició de que els nostres drets no els assolirem demanant res a ningú, sinó que el procés d’emancipació de les classes populars catalanes vindrà, exclusivament, de la mobilització i conscienciació d’aquestes. Així, cal emfatitzar que el fet de que l’Estat es negui al dret a decidir d’una part del país no només posa de manifest que no existeix pacte possible sinó que visualitza, un cop més, el conflicte democràtic entre un poble que cada vegada està exigint més intervenció política directa, i unes elits econòmiques i polítiques que li neguen la seva sobirania i el seu dret a autogovernar-se. Aquest últim fet només és un nou afegit a la constatació de que des de l’encaix a l’Estat Espanyol no existeix una via possible per a exercir la democràcia; la democràcia real, entesa com a govern del poble, que ens permeti decidir sobre totes les qüestions de la nostra vida. Així, fem explícit, un cop més, que la desobediència i la organització seran les úniques vies possibles per a aconseguir la independència plena, que no hem d’anar a demanar res a ningú, sinó que únicament a través del nostre propi treball i lluita aconseguirem la independència real que ens permeti, per dignitat, canviar-ho tot.