Davant l’anunci de l’abdicació de l’actual monarca espanyol Juan Carlos I en el seu fill, des d’Endavant OSAN fem una primera valoració:
L’abdicació de l’actual Borbó és alhora un símptoma més de la debilitat del règim establert el 1978 i també una resposta als desafiaments a què aquest règim s’enfronta.
La pèrdua de suport i de legitimitat de gairebé totes les institucions en què es sustenta l’actual estat, ha estat generalitzada i amb una especial incidència als Països Catalans.
Els desafiaments arreu dels Països Catalans són una major consciència social sobre la il·legitimitat democràtica del règim i una major percepció del capitalisme i del patriarcat com a sistemes injustos que cal combatre. Pel que fa a la qüestió nacional, aquests desafiaments es centren en la resistència a la recentralització arreu de la nació i en la mobilització per la independència al Principat.
El procés d’abdicació que estem vivint avui, però, no l’hem de llegir com una victòria popular -tot i que la mobilització al carrer hi hagi tingut molt a veure-, sinó com una maniobra de recomposició de les forces del règim.
Els partits polítics que han estat pilars del règim del 78 gaudeixen del que probablement sigui el darrer any d’hegemonia a les institucions. Per tant, durant aquest any és molt possible que vegem tot tipus de maniobra per a canviar algunes coses en l’àmbit institucional amb l’objectiu que res no canviï.No podem obviar, i no és cap casualitat en aquest context, les declaracions realitzades per Rajoy fa un parell de dies, el proppassat dissabte 31 de maig, quan va declarar que era possible una reforma de la constitució espanyola.
D’altra banda, aquesta maniobra també ens fa témer que formi part de l’estratègia per a preparar el terreny per a un nou pacte entre l’oligarquia estatal i les elits econòmiques i polítiques del Principat. Un nou pacte que, amb la benedicció de la Unió Europea, pugui enterrar amb certa legitimació les aspiracions d’autodeterminació.
L’única sortida realment democràtica és la lliure voluntat del nostre poble. A nivell nacional,  l’autodeterminació dels Països Catalans, sense límits ni condicions ni partits polítics que la mediatitzin. A nivell popular, aquesta autodeterminació també s’ha de plasmar en la recuperació del poder de decisió sobre aquelles qüestions que afecten de manera fonamental la nostra vida social, ja sigui en l’esfera econòmica, en l’esfera de les relacions de gènere o en l’esfera territorial i ecològica.
No podem fer el joc a l’ambigüitat ni abonar cap espai per a nous pactes. Les falses sortides, com una tercera república espanyola maquillada de progressisme o la subordinació de l’exercici del dret a l’autodeterminació per part de CiU, no són una sortida a llarg termini per al poble treballador dels Països Catalans. Alguns dels silencis i inhibicions d’avui comencen a dibuixar de manera clara què hi ha en el fons d’alguns projectes polítics.
La fermesa ha de ser la nostra gran aliada en aquest proper any. No només de la nostra organització, ni del nostre moviment, sinó també de les classes populars mobilitzades. Només des de la fermesa podrem evitar que es perpetuï l’actual règim. Només des de la fermesa podrem evitar les falses sortides. Només des de la fermesa podrem neutralitzar les crides a l’ordre dels portaveus del sistema.
 
La lluita és l’únic camí!
Independència i socialisme
 
Països Catalans, 2 de juny de 2014